Idees I

Per a convéncer a les majories, les idees proposades han de ser molt simples i encaixar amb prejudicis, tradicions o opinions establertes.

Anuncis

Festejos taurins

L’efecte més indesitjable de qualsevol revolució és el domini –i consegüent abús- al qual els vencedors poden sotmetre els perdedors. Una revolució que es va iniciar va mil·lennis i que continua el seu avanç inexorable és la del domini de la naturalesa per part de l’home. La domesticació de les espècies animals i vegetals, la selecció artificial que això comporta i la transformació dels éssers vius en objectes al servei de l’home són les conseqüències i les manifestacions d’aquest domini.  Açò, a Occident, va provocar fa temps la “mort” –abandonament del culte- dels déus que representaven les forces de la naturalesa, fet al qual ens podem referir com el Crepuscle dels Déus. Com a conseqüència d’aquesta extinció, sorgeixen pràctiques que serien impensables en una època on els déus naturals gaudien de vigor.

minoanbull

No parlaré de la degradant explotació industrial dels animals amb finalitat alimentària, ja que respon a la satisfacció de les necessitats d’una espècie humana en constant expansió, i no deixa de ser un fet “natural” en tota espècie expansiva –encara que caldria que ens plantejàrem si és sostenible ser tan expansius com som ara. Però hi ha una altra necessitat que no és tan excusable en una espècie intel·ligent com la nostra, que és la necessitat de sentir-se poderós fins al punt d’humiliar al subjecte dominat. L’abús resultant és més abominable en aquest cas. Un exemple d’abús sobre la naturalesa són les celebracions taurines. Sempre m’ha semblat que es poden interpretar com una commemoració molt humana del Crepuscle dels Déus –i, per tant, cultural– i fins i tot tenen una faceta artística. Però quan es fa un espectacle de la mort gratuïta, sense una pretensió honesta, sinó simplement per demostrar el poder que es té sobre la vida d’altres éssers vius o per gaudir de passions sàdiques, el resultat és deplorable. Aquest fet s’intensifica per la reiteració excessiva de l’espectacle, més proper ja a les lluites de gladiadors precristianes –vici i perdició de la plebs- que a la representació cultural.  Igualment, en la celebració sense mort, que no és tan vulnerable a la vulgaritat, l’excés de festejos promouen la transformació d’un espectacle significatiu en una paròdia patètica, denigrant per a l’animal i per a les persones que hi participen. La significació i l’estètica fugen, en conseqüència, a altres paratges menys corromputs, amb la qual cosa la festa taurina acaba perdent tot l’atractiu cultural.

Corrupció i què diran

Una característica que tenen les societats de luteranes d’Europa és el pànic al què diran. En una figura pública, aquesta por s’estén a l’opinió pública de tota la ciutadania. Opine que aquest tret fa que aquests països puguen permetre’s tindre estats més intervencionistes en l’economia sense que la inversió pública estimule dramàticament la corrupció. A diferència del que pot passar a altres regions, els polítics d’aquestes societats intenten assessorar-se molt abans de triar quins projectes finançar, per a evitar que se’ls puga retreure que estan malbaratant diners públics, i la vergonya social que això comporta. No cal dir que qualsevol sospita de tracte de favor o nepotisme suposaria fortes crítiques. D’altra banda, l’empresa o la institució que duu a terme el projecte s’assegurarà de que la proposta és adequada i està ben plantejada. La institució beneficiària del contracte ha de ser respectable. L’execució del projecte s’ha de fer amb ètica i serietat. El terror al què diran la ciutadania, els companys de treball, les persones de l’entorn i la pròpia consciència dificulten d’aquesta manera que els corruptes o els ineptes prosperen.

Sobre la importància de les aparences

A la seua obra El Príncep, Maquiavel ens explica perquè és important saber aparentar en societat.

“Tots poden veure el que aparentes, però pocs saben el que eres; i eixos pocs no s’atreveixen a anar en contra de l’opinió dels molts que tenen el suport de l’autoritat de l’Estat.”

Maquiavel, El Príncep, capítol XVIII

Em va semblar molt estimulant aquesta reflexió. Maquiavel l’aplica a un governant que disposa del poder de l’Estat al seu favor, però pense que es pot aplicar a molts altres casos. La clau està en el contrast pocs/molts: per força, sempre seran pocs els que tindran l’oportunitat i, encara més, l’interés, de conéixer-te amb suficient profunditat; no obstant, la opinió dels molts és la que normalment acaba imposant-se. Així és com la societat està plena d’opinions molt superficials i molt populars. Les trobem a tots els nivells: només cal pensar en el concepte que els membres d’un determinat centre de treball tenen els uns dels altres. De fet, a mi m’interessa més el punt de vista oposat al de l’autor, és a dir, la situació en la qual no s’ostenta el poder. En aquest cas, és tracta de garantir que la opinió dels molts ens siga favorable, havent pres consciència de que no se’ls pot demanar que et coneguen en profunditat. Fins i tot, va implícita una certa llicència personal: no hi ha cap problema en tindre una personalitat o unes idees socialment mal vistes, sempre que les puguem ocultar i que puguem aparentar amb suficient habilitat que estem del costat de tot allò que és més popular.

Existeix, per tant, una justificació per a guardar les aparences i cuidar la imatge pública. I no és per la vanitat o per les inseguretats personals, sinó per la conveniència realista, la que naix de l’experiència i d’entendre el funcionament de les dinàmiques socials. Una vegada més, un tret “natural” a la persona té una utilitat pràctica i crua. I Maquiavel és un mestre del pragmatisme. M’encanta com l’autor és capaç d’exposar una idea amb tanta claredat i des d’un punt de vista tan universal. Això és una cosa que em va sorprende gratament de El Príncep, i és que tot el llibre està escrit de manera molt directa i sincera.

Si faig autocrítica, considere que jo, personalment, li done poca importància a la opinió que els altres tenen sobre mi. És per això que tinc tendència a descuidar les aparences i trobe que aquest consell és un valuós recordatori per a cuidar les relacions públiques. De tota manera, preferisc mantindre un cert recel cap a una vida d’aparences. D’una banda, es perd l’autenticitat i es cau en el cinisme. Això no pot ser bo per a la salut mental. D’altra, limitar-nos a l’opinió o a la cultura majoritària pot endarrerir-nos, o directament xocar amb els nostres valors. En conseqüència, cal no oblidar mai que les aparences només són com una màscara que es pot portar per la utilitat social que té, però mai ens hem de deixar dominar per ella. I de vegades, l’acció més astuta pot ser mostrar coratge!

La importància de la cultura cívica

Vull contar la història de quatre persones, a les quals anomenaré Joan, Anna, Maria i Pere. Tots ells viuen a pobles de l’àrea metropolitana de la mateixa ciutat. El meu objectiu és il·lustrar com pot influir la cultura cívica de la localitat d’origen en la vida d’una persona, sense entrar a considerar el seu nivell socioeconòmic.

Joan i Anna es van criar en una localitat que té una societat cohesionada. És un poble que conserva les tradicions i valors del passat, de quan era un nucli agrícola, i en el qual les famílies mantenen una comunicació entre elles. Les famílies tenen cadascuna una identitat pròpia, però els llaços entre elles fan que reconeguen formar part d’una cultura cívica comú, la del poble. Durant la segona meitat del segle XX, la localitat va rebre un flux migratori moderat, i ara els immigrants i els seus descendents formen aproximadament el 50% de la població i s’estan integrant voluntàriament en la societat del poble.

Maria i Pere són d’una localitat que també era en origen un poble agrícola. A la segona meitat del segle XX van construir una fàbrica molt important a les proximitats, així que el flux migratori que va rebre va ser més important que al poble de Joan i Anna. Els immigrants i els seus fills han acabat formant el 80% de la població local. Aquest canvi demogràfic va provocar que els valors tradicionals es mantingueren en molt poques famílies i que els immigrants no s’integraren en la societat original, sinó que formaren una nova societat en la qual estan absorbint els descendents de la població original.

Joan sempre va ser un estudiant excel·lent. Quan es fa ver adult va estudiar Medicina i es va posar a treballar en un hospital de la ciutat. Joan viatja tots els dies des del seu poble, on viu, fins a la ciutat per a treballar.

Anna és filla d’immigrants i veïna de Joan.  Els pares d’ambdós són amics. A Anna els estudis no se li han donat especialment bé, però al llarg de la seua infantesa va anar adquirint un ferm valor del treball, i la idea de què a través de l’esforç es pot prosperar a la vida. Sempre ha mirat la trajectòria de Joan amb enveja, desitjant prosperar tant com ell. Quan va acabar l’institut, Anna va estudiar un cicle formatiu d’Assistència en Sanitat Animal. No volent quedar eclipsada pels èxits de Joan, immediatament es va posar a buscar feina a pesar de que la situació econòmica del país no era bona, i la va trobar en un centre veterinari de la ciutat. El treball en aquest centre va ser dur en certs moments i ella es va sentir explotada. Anna va haver de treballar molt, però gràcies al compromís amb l’esforç que tenia tan interioritzat, no es va rendir i va aconseguir superar tots els obstacles. Pocs anys després d’estar treballant a la ciutat, va decidir obrir, junt amb una sòcia, una clínica veterinària al poble. El negoci funciona molt bé i està molt ben considerat al poble. De fet, el poble està prosperant gràcies a Anna i a altres emprenedors, alhora que es cuida la cultura cívica original.

Maria és la més intel·ligent dels quatre i també és filla d’immigrants. Sempre va tindre facilitat per als estudis. No obstant, de vegades intentava amagar la seua capacitat per a ser acceptada a l’escola i a l’institut, a pesar de tindre una personalitat extravertida. Al principi va aconseguir passar desapercebuda però amb el temps es va convertir en una marginada. L’any d’acabar l’Educació Secundària Obligatòria, la seua classe s’havia estructurat com una “pandilla callejera” i havia adquirit la cultura dels buscavides de carrer. Una vegada superada l’educació obligatòria, Maria va entrar al Batxillerat i després a la Universitat per a estudiar una Enginyeria. Durant aquells anys, va haver d’adquirir per força una certa cultura de l’esforç que li va permetre, junt amb la seua intel·ligència, superar els estudis. Va trobar feina a una important empresa i va prosperar molt. Allà va conéixer a Mohammed, un immigrant marroquí que és un enginyer brillant. Quan van disposar de diners suficients, se’n van anar a viure a una urbanització als afores. Maria només torna al seu poble per a visitar els seus pares.

Pere no va ser un mal estudiant a l’escola. Tanmateix, a l’institut tenia un gran desig de ser acceptat entre els seus companys, i es va corrompre per la cultura imperant que s’oposava a l’esforç i a l’excel·lència. Durant els anys de l’Educació Secundària Obligatòria, Pere va fracassar en els estudis però no li importava perquè era un membre ben considerat per la seua colla. Després d’acabar l’institut, ha tingut diversos treballs mal pagats en els sectors de l’hostaleria i la construcció, tots temporals. Els seus amics també es busquen la vida com poden mentre que alguns han entrat a treballar per a les forces de seguretat de l’Estat. Pere ha continuat vivint al poble i ha estat seguint la trajectòria de Maria, la seua veïna. La prosperitat que ella ha aconseguit ha fet que Pere desenvolupe un fort ressentiment cap a Maria, a qui havia menyspreat a la seua joventut. A més, Pere s’ha acostat a ideologies polítiques extremes a través de les seues amistats i ha acabat creant-se un odi personal cap a immigrants com Mohammed. Al poble de Pere creixen problemes com la drogaddicció, el vandalisme o els robatoris, mentre les persones que tenen mitjans econòmics es traslladen a viure a urbanitzacions o a altres localitats. L’any passat hi va guanyar les eleccions un partit d’ideologia extrema.

La supervivència de les idees

La millor manera de sobreviure a un ambient hostil no és quedar-se tancat dins d’un búnquer, que només pot proporcionar una protecció temporal, sinó expandir-te fins allà on els teus perseguidors no et puguen acaçar. Aquesta estratègia va fer que els amfibis escaparen d’unes aigües massa competitives i colonitzaren tranquil·lament la terra ferma, que estava buida de vertebrats. La revolució científica va prosperar gràcies a que la invenció de la impremta va fer possible l’expansió massiva i a nivell global de les idees, a una escala que les autoritats ideològiques de l’època ja no van poder controlar. Els puritans anglesos van haver de fugir a ultramar per a trobar la seua terra promesa.  I com aquests es poden trobar molts més exemples.

Sobre el desig d’homogeneïtat

Tinc un amic que és un expert en genètica vegetal. A més, és una de les persones més intel·ligents que conec –i he de dir que conec moltes persones intel·ligents- i té inquietuds intel·lectuals. Recorde una conversa que vaig tindre amb ell en la qual se’ns van barrejar dos temes que en principi pertanyien a discussions separades. D’una banda parlàvem d’un projecte del seu treball. D’altra, de conductes socials, un assumpte que ens preocupava als dos. Va ser capaç de donar-me  una explicació que va enllaçar les dues qüestions. Va ser magistral, i va causar un profunda impressió en la meua manera de veure els comportaments humans.

Respecte al primer tema, jo li feia preguntes sobre genètica bàsica per a satisfer la meua curiositat. Ell em va inculcar una idea fonamental: cada organisme té com a principal objectiu de la seua existència perpetuar-se al llarg del temps –un succedani barat de la immortalitat- i omplir tant com siga possible el seu hàbitat per mitja de l’autorreplicació, creant còpies el més semblants possibles a ell mateix i desplaçant tot allò que és diferent. És a dir, que la situació final ideal per a un organisme seria un estat homogeni en el qual tota l’existència fóra ell mateix. Els condicionants ecològics –frens naturals- i les mutacions –motor de canvi- contrarresten aquesta tendència fins a arribar a un equilibri dinàmic.

selfishgene_book

La connexió amb els assumptes socials que havíem estat comentant prèviament va ser immediata: cada persona desitja -encara que siga inconscientment- que la seua personalitat, el seu comportament i la seua ideologia s’estenga a tota la societat. Que la resta de persones compartisquen els seus mateixos valors i les seues opinions. Que no existisca cap oposició, cap heterogeneïtat –en una altra època s’hauria utilitzat la paraula heretgia.

Aquest punt de vista aporta llum sobre qüestions històriques, sobre la intolerància de temps passats i també sobre situacions actuals a tots els nivells -del polític al quotidià. Les persones són intolerants perquè la homogeneïtat ideològica i cultural els permet tindre un major control sobre els altres i això els beneficia? O bé, de manera natural experimenten un impuls cap a la assimilació dels seus semblants, sense premeditació ni maldat, i que fins i tot els pot semblar l’acció més benèvola? Per a mi les dues preguntes tenen una mateixa resposta: sí. El poder sol ser beneficiós per a la supervivència i la prosperitat de l’individu. Si internament existeix un impuls que motiva l’individu a adquirir més poder sobre els altres, aquest pot ser avantatjós i serà un tret que tendirà a prosperar per selecció natural. Es tanca el cercle d’allò que ve de l’interior i allò que ve de l’exterior. De fet, crec que aquest tret ja està present en tots els éssers humans i que domina gran part de les nostres accions. I quan entra en escena l’impuls inconscient, la ment conscient comença a fer malabarismes per a justificar-lo: “És millor que sigues de la meua religió, perquè així el meu déu et salvarà”, “Millor no formar part d’una minoria social, perquè les minories solen ser blanc de mals tractes”, “És convenient imitar el comportament majoritari del grup, perquè és important ser acceptat”, etc.

Per tant, només la cultura del respecte a la diversitat i, encara més, la de la concòrdia, infosa infatigablement, universalment, perpètuament, generació a generació, pot ser capaç de contrarrestrar l’impuls natural a destruir la diferència. I no només la tolerància que ens transmet la societat; la reflexió individual sobre els actes quotidians ens pot ajudar a construir dia a dia un món més respectuós, més humà i més ric.

No cal que diga que El gen egoista, de Richard Dawkins, està a la meua llista d’espera de llibres pendents de llegir…

quote-let-us-try-to-teach-generosity-and-altruism-because-we-are-born-selfish-let-us-understand-richard-dawkins-39-83-65