A la seua obra El Príncep, Maquiavel ens explica perquè és important saber aparentar en societat.
“Tots poden veure el que aparentes, però pocs saben el que eres; i eixos pocs no s’atreveixen a anar en contra de l’opinió dels molts que tenen el suport de l’autoritat de l’Estat.”
Maquiavel, El Príncep, capítol XVIII
Em va semblar molt estimulant aquesta reflexió. Maquiavel l’aplica a un governant que disposa del poder de l’Estat al seu favor, però pense que es pot aplicar a molts altres casos. La clau està en el contrast pocs/molts: per força, sempre seran pocs els que tindran l’oportunitat i, encara més, l’interés, de conéixer-te amb suficient profunditat; no obstant, la opinió dels molts és la que normalment acaba imposant-se. Així és com la societat està plena d’opinions molt superficials i molt populars. Les trobem a tots els nivells: només cal pensar en el concepte que els membres d’un determinat centre de treball tenen els uns dels altres. De fet, a mi m’interessa més el punt de vista oposat al de l’autor, és a dir, la situació en la qual no s’ostenta el poder. En aquest cas, és tracta de garantir que la opinió dels molts ens siga favorable, havent pres consciència de que no se’ls pot demanar que et coneguen en profunditat. Fins i tot, va implícita una certa llicència personal: no hi ha cap problema en tindre una personalitat o unes idees socialment mal vistes, sempre que les puguem ocultar i que puguem aparentar amb suficient habilitat que estem del costat de tot allò que és més popular.
Existeix, per tant, una justificació per a guardar les aparences i cuidar la imatge pública. I no és per la vanitat o per les inseguretats personals, sinó per la conveniència realista, la que naix de l’experiència i d’entendre el funcionament de les dinàmiques socials. Una vegada més, un tret “natural” a la persona té una utilitat pràctica i crua. I Maquiavel és un mestre del pragmatisme. M’encanta com l’autor és capaç d’exposar una idea amb tanta claredat i des d’un punt de vista tan universal. Això és una cosa que em va sorprende gratament de El Príncep, i és que tot el llibre està escrit de manera molt directa i sincera.
Si faig autocrítica, considere que jo, personalment, li done poca importància a la opinió que els altres tenen sobre mi. És per això que tinc tendència a descuidar les aparences i trobe que aquest consell és un valuós recordatori per a cuidar les relacions públiques. De tota manera, preferisc mantindre un cert recel cap a una vida d’aparences. D’una banda, es perd l’autenticitat i es cau en el cinisme. Això no pot ser bo per a la salut mental. D’altra, limitar-nos a l’opinió o a la cultura majoritària pot endarrerir-nos, o directament xocar amb els nostres valors. En conseqüència, cal no oblidar mai que les aparences només són com una màscara que es pot portar per la utilitat social que té, però mai ens hem de deixar dominar per ella. I de vegades, l’acció més astuta pot ser mostrar coratge!
Escrits d'una vida interior 