Pel•lícula: Offret (Sacrifici), d’Andrei Tarkovsky

En primer lloc, he de dir que aquesta pel·lícula no se’m va fer en absolut soporífera ni em va semblar buida de contingut, com havia llegit en algunes crítiques prèviament a veure-la. Al contrari, el col·loqui constant i la successió d’esdeveniments fan que l’atenció es mantinga al llarg de tot el film. D’altra banda, Sacrifici està plena de contingut, encara que no tot és interpretable d’una manera unificada amb la resta de l’argument, sinó que part del contingut s’entén millor si s’aïlla del conjunt principal.

offret-sacrificatioEn algun lloc he llegit que Offret és una pel·lícula sobre l’espiritualitat. Les referències a elements cristians queden patents en el mateix fil argumental de la pel·lícula, en el qual un acte d’amor és l’única cosa capaç de salvar a la humanitat. Alhora, la història del protagonista es pot assimilar a la d’Abraham i Isaac. Tot i això, aquests elements es fusionen amb unes reminiscències paganes molt evidents que s’endevinen al llarg de tota l’obra, i que fan que el film marque distàncies amb els productes purament cristians.

Però, per damunt de tot, em va semblar que Sacrifici era una pel·lícula molt personal, que intentava transmetre sentiments experimentats pel director, més que presentar un argument plenament interpretable. Uns sentiments que en determinats moments molt destacats de la pel·lícula es dirigeixen clarament al seu fill –al del protagonista i al del director-, a qui dedica aquesta obra i al qual desitja a la fi esperança i confiança. Aquests sentiments representen la part més lluminosa del film.

Com a obra amb un bagatge intel·lectual manifest, ofereix també algunes reflexions destacables sobre temes existencials i espirituals. Aquestes reflexions es concentren en la primera meitat de la pel·lícula, en la qual la paraula i els diàlegs tenen un paper més central; en la segona part són les accions i els fets els que passen a un primer pla.

No vull acabar aquesta ressenya sense fer menció a la música, que em va semblar particularment adequada. L’Erbarme dich de Bach despertava les emocions. Uns cants o crits tradicionals suecs em van aportar una gran sensació d’espiritualitat. D’alguna manera els vaig associar a una connexió entre el subconscient i la consciència.

I per a acabar, enllace una altra ressenya sobre Offret que m’ha agradat (en castellà):

http://www.blogdecine.com/criticas/andrei-tarkovski-sacrificio

Advertisements