Sobre el desig d’homogeneïtat

Tinc un amic que és un expert en genètica vegetal. A més, és una de les persones més intel·ligents que conec –i he de dir que conec moltes persones intel·ligents- i té inquietuds intel·lectuals. Recorde una conversa que vaig tindre amb ell en la qual se’ns van barrejar dos temes que en principi pertanyien a discussions separades. D’una banda parlàvem d’un projecte del seu treball. D’altra, de conductes socials, un assumpte que ens preocupava als dos. Va ser capaç de donar-me  una explicació que va enllaçar les dues qüestions. Va ser magistral, i va causar un profunda impressió en la meua manera de veure els comportaments humans.

Respecte al primer tema, jo li feia preguntes sobre genètica bàsica per a satisfer la meua curiositat. Ell em va inculcar una idea fonamental: cada organisme té com a principal objectiu de la seua existència perpetuar-se al llarg del temps –un succedani barat de la immortalitat- i omplir tant com siga possible el seu hàbitat per mitja de l’autorreplicació, creant còpies el més semblants possibles a ell mateix i desplaçant tot allò que és diferent. És a dir, que la situació final ideal per a un organisme seria un estat homogeni en el qual tota l’existència fóra ell mateix. Els condicionants ecològics –frens naturals- i les mutacions –motor de canvi- contrarresten aquesta tendència fins a arribar a un equilibri dinàmic.

selfishgene_book

La connexió amb els assumptes socials que havíem estat comentant prèviament va ser immediata: cada persona desitja -encara que siga inconscientment- que la seua personalitat, el seu comportament i la seua ideologia s’estenga a tota la societat. Que la resta de persones compartisquen els seus mateixos valors i les seues opinions. Que no existisca cap oposició, cap heterogeneïtat –en una altra època s’hauria utilitzat la paraula heretgia.

Aquest punt de vista aporta llum sobre qüestions històriques, sobre la intolerància de temps passats i també sobre situacions actuals a tots els nivells -del polític al quotidià. Les persones són intolerants perquè la homogeneïtat ideològica i cultural els permet tindre un major control sobre els altres i això els beneficia? O bé, de manera natural experimenten un impuls cap a la assimilació dels seus semblants, sense premeditació ni maldat, i que fins i tot els pot semblar l’acció més benèvola? Per a mi les dues preguntes tenen una mateixa resposta: sí. El poder sol ser beneficiós per a la supervivència i la prosperitat de l’individu. Si internament existeix un impuls que motiva l’individu a adquirir més poder sobre els altres, aquest pot ser avantatjós i serà un tret que tendirà a prosperar per selecció natural. Es tanca el cercle d’allò que ve de l’interior i allò que ve de l’exterior. De fet, crec que aquest tret ja està present en tots els éssers humans i que domina gran part de les nostres accions. I quan entra en escena l’impuls inconscient, la ment conscient comença a fer malabarismes per a justificar-lo: “És millor que sigues de la meua religió, perquè així el meu déu et salvarà”, “Millor no formar part d’una minoria social, perquè les minories solen ser blanc de mals tractes”, “És convenient imitar el comportament majoritari del grup, perquè és important ser acceptat”, etc.

Per tant, només la cultura del respecte a la diversitat i, encara més, la de la concòrdia, infosa infatigablement, universalment, perpètuament, generació a generació, pot ser capaç de contrarrestrar l’impuls natural a destruir la diferència. I no només la tolerància que ens transmet la societat; la reflexió individual sobre els actes quotidians ens pot ajudar a construir dia a dia un món més respectuós, més humà i més ric.

No cal que diga que El gen egoista, de Richard Dawkins, està a la meua llista d’espera de llibres pendents de llegir…

quote-let-us-try-to-teach-generosity-and-altruism-because-we-are-born-selfish-let-us-understand-richard-dawkins-39-83-65

Anuncis