Psiconàutica (I): les meues experiències amb els al·lucinògens

Al llarg de l’any 2015 vaig experimentar en diverses ocasions amb bolets al·lucinògens. El principi actiu d’aquests bolets s’anomena psilocibina i provoca estats alterats de la consciència en els quals el cervell funciona de manera diferent a com ho fa habitualment. La màxima intensitat de les experiències va ser d’un nivell considerat mitjà, però puc afirmar que han tingut una influència en la meua manera d’entendre la vida indiscutible i molt positiva.  Més recentment, he llegit el llibre Les portes de la percepció, d’Aldous Huxley, en el qual l’autor relata la seua primera experiència amb la mescalina. Llegir-lo em va fer revisitar i reanalitzar les meues pròpies experiències, i em va animar a redactar unes descripcions i comentaris sobre aquestes. La motivació d’aquest post és la de compartir algunes de les idees que vaig anotar sobre la meua primera experiència i que em semblen més rellevants o de major interés. En aquesta primera part, relataré el context i la major part de les impressions que vaig experimentar. En una segona part presentaré algunes reflexions, explicaré el final de la sessió i arribaré a algunes conclusions.

Aquell dia em vaig reunir amb tres amics al meu pis, als quals anomenaré A, B i C per a preservar l’anonimat. A era l’únic que havia tingut experiències prèvies, i per això va actuar com a guia o xaman durant la sessió. Ens vam prendre els bolets junt amb cervesa ja que, segons A, l’alcohol intensificava l’efecte. La dosi va ser d’un gram. A continuació vam baixar a comprar el sopar al supermercat mentre el nostre cos absorbia la substància. Ja al mateix supermercat vam notar els primers efectes: sensació de flexibilitat i formigueig a les extremitats i distorsió preliminar de la percepció. Després de passar per caixa, ens vam dirigir a un parc proper al meu pis.

78609d392ff251864a4250b915f5450b

Era de nit -aproximadament les 19:30- i vam estar una estona al parc. Vaig notar molt el contrast entre la part il·luminada i la part en ombra de les fulles. També se’m va distorsionar la consciència de les grandàries i les distàncies. Vaig notar que el parc era més gran que la realitat, que els edificis estaven més lluny i que A, que és una persona corpulenta, era més menut que jo. També les cares semblaven variar de forma oscil·lant. L’efecte anava en augment i C va demanar anar al pis perquè deia que no es trobava bé i que estàvem en un lloc massa públic. Jo tampoc em trobava massa còmode i temia la possibilitat de cridar l’atenció. El camí a casa va ser com una expedició, esperant no trobar-nos a ningú que buscara problemes. He de reconéixer que aquestes sensacions podien ser mostra d’una lleugera paranoia momentània, i estar relacionades amb el fet de que sóc una persona introvertida i discreta.

Només entrar al pis, ja vaig observar patrons de color rosa quasi-transparents que em recordaven a motius de la cultura maia.  Els veia projectats a les parets blanques i les vores eren laminades, com si estigueren formats per diverses capes. No vaig tindre sensació d’estranyesa, sinó que la meua ment va assumir que dits patrons sempre havien existit en aquelles parets. A va desviar l’atenció cap a una cortina i tots vam notar com si vibrara. Tot seguit vam seure. Vam decidir posar música clàssica i B, qui més cultura musical tenia dels quatre, se’n va fer càrrec. Recorde que va repetir moltes vegades el moviment Clair de lune de la Suite Bergamasque de Debussy. Els dos vam coincidir a posteriori en que ens va causar sensacions més intenses i agradables en aquell estat que quan l’escoltàvem en estat normal. De fet, aquesta composició se m’ha quedat definitivament associada a aquella sessió.

Quan vaig tancar els ulls per a gaudir de la música, va començar la part més intensa de l’experiència, que va representar una autèntica sorpresa per a mi. Vaig poder visualitzar formes tridimensionals de gran complexitat que recordaven a plantes de la família de les crassulàcies i que contínuament canviaven de color i de forma. També vaig visualitzar alguna escena futurista. En aquells moments es manifestava en tota la seua intensitat la sensació de benestar que no m’abandonaria fins el final. Vaig entrar breument a una habitació que estava a fosques, per a comprovar si les al·lucinacions visuals s’intensificaven amb la foscor, però no va ser així. Al contrari, la presència d’estímuls afavoria les visions, encara que si haguera continuat en solitud crec que haguera pogut explorar els estímuls que hauria generat la meua pròpia ment, com durant una letargia.

img-20151019-wa0003

Tots intentàvem compartir les nostres experiències. Parlar correctament era molt costós, però ens semblava que ens enteníem bé, encara que quan s’aconseguia rebre feedback quedava clar que no sempre el missatge havia arribat correctament. És natural, ja que estàvem intentant descriure una experiència que no era familiar al nostre llenguatge quotidià no estava preparat i, excepte A, els altres no l’havíem viscuda abans. De tota manera, el fet de parlar era molt plaent, ja que es podia gaudir de les paraules, els conceptes, la sonoritat, la connexió interpersonal… i també servia com a confirmació de que “tot anava bé”. Un concepte que vaig utilitzar va ser el contrast entre de “dins de l’experiència”, referint-me als moments d’introspecció mental i “fora de l’experiència”, quan reconnectava amb els elements del món exterior, tant la realitat física com les persones, de la forma habitual. La presència d’amics, la companyia, és una cosa que normalment dóna alegria a la persona. Amb la percepció alterada per la psilocibina, eixe factor és un component que contribueix a fer l’experiència més plaent, ja que aquesta alegria s’intensifica. No obstant, en el meu cas, i potser a causa de la meua timidesa, estic quasi segur que també fa l’experiència molt més superficial.

Per a acabar aquesta primera part, vull enllaçar un vídeo en el qual l’escriptor Ken Kesey descriu la seua primera experiència amb LSD, amb gravacions de veu reals (en anglés).

La segona part del relat la podeu trobar ací.

Anuncis

Un pensament sobre “Psiconàutica (I): les meues experiències amb els al·lucinògens

  1. Retroenllaç: Psiconàutica (II): les meues experiències amb els al•lucinògens | Escrits d'una vida interior

Els comentaris estan tancats.