Psiconàutica (I): les meues experiències amb els al·lucinògens

Al llarg de l’any 2015 vaig experimentar en diverses ocasions amb bolets al·lucinògens. El principi actiu d’aquests bolets s’anomena psilocibina i provoca estats alterats de la consciència en els quals el cervell funciona de manera diferent a com ho fa habitualment. La màxima intensitat de les experiències va ser d’un nivell considerat mitjà, però puc afirmar que han tingut una influència en la meua manera d’entendre la vida indiscutible i molt positiva.  Més recentment, he llegit el llibre Les portes de la percepció, d’Aldous Huxley, en el qual l’autor relata la seua primera experiència amb la mescalina. Llegir-lo em va fer revisitar i reanalitzar les meues pròpies experiències, i em va animar a redactar unes descripcions i comentaris sobre aquestes. La motivació d’aquest post és la de compartir algunes de les idees que vaig anotar sobre la meua primera experiència i que em semblen més rellevants o de major interés. En aquesta primera part, relataré el context i la major part de les impressions que vaig experimentar. En una segona part presentaré algunes reflexions, explicaré el final de la sessió i arribaré a algunes conclusions.

Aquell dia em vaig reunir amb tres amics al meu pis, als quals anomenaré A, B i C per a preservar l’anonimat. A era l’únic que havia tingut experiències prèvies, i per això va actuar com a guia o xaman durant la sessió. Ens vam prendre els bolets junt amb cervesa ja que, segons A, l’alcohol intensificava l’efecte. La dosi va ser d’un gram. A continuació vam baixar a comprar el sopar al supermercat mentre el nostre cos absorbia la substància. Ja al mateix supermercat vam notar els primers efectes: sensació de flexibilitat i formigueig a les extremitats i distorsió preliminar de la percepció. Després de passar per caixa, ens vam dirigir a un parc proper al meu pis.

78609d392ff251864a4250b915f5450b

Era de nit -aproximadament les 19:30- i vam estar una estona al parc. Vaig notar molt el contrast entre la part il·luminada i la part en ombra de les fulles. També se’m va distorsionar la consciència de les grandàries i les distàncies. Vaig notar que el parc era més gran que la realitat, que els edificis estaven més lluny i que A, que és una persona corpulenta, era més menut que jo. També les cares semblaven variar de forma oscil·lant. L’efecte anava en augment i C va demanar anar al pis perquè deia que no es trobava bé i que estàvem en un lloc massa públic. Jo tampoc em trobava massa còmode i temia la possibilitat de cridar l’atenció. El camí a casa va ser com una expedició, esperant no trobar-nos a ningú que buscara problemes. He de reconéixer que aquestes sensacions podien ser mostra d’una lleugera paranoia momentània, i estar relacionades amb el fet de que sóc una persona introvertida i discreta.

Només entrar al pis, ja vaig observar patrons de color rosa quasi-transparents que em recordaven a motius de la cultura maia.  Els veia projectats a les parets blanques i les vores eren laminades, com si estigueren formats per diverses capes. No vaig tindre sensació d’estranyesa, sinó que la meua ment va assumir que dits patrons sempre havien existit en aquelles parets. A va desviar l’atenció cap a una cortina i tots vam notar com si vibrara. Tot seguit vam seure. Vam decidir posar música clàssica i B, qui més cultura musical tenia dels quatre, se’n va fer càrrec. Recorde que va repetir moltes vegades el moviment Clair de lune de la Suite Bergamasque de Debussy. Els dos vam coincidir a posteriori en que ens va causar sensacions més intenses i agradables en aquell estat que quan l’escoltàvem en estat normal. De fet, aquesta composició se m’ha quedat definitivament associada a aquella sessió.

Quan vaig tancar els ulls per a gaudir de la música, va començar la part més intensa de l’experiència, que va representar una autèntica sorpresa per a mi. Vaig poder visualitzar formes tridimensionals de gran complexitat que recordaven a plantes de la família de les crassulàcies i que contínuament canviaven de color i de forma. També vaig visualitzar alguna escena futurista. En aquells moments es manifestava en tota la seua intensitat la sensació de benestar que no m’abandonaria fins el final. Vaig entrar breument a una habitació que estava a fosques, per a comprovar si les al·lucinacions visuals s’intensificaven amb la foscor, però no va ser així. Al contrari, la presència d’estímuls afavoria les visions, encara que si haguera continuat en solitud crec que haguera pogut explorar els estímuls que hauria generat la meua pròpia ment, com durant una letargia.

img-20151019-wa0003

Tots intentàvem compartir les nostres experiències. Parlar correctament era molt costós, però ens semblava que ens enteníem bé, encara que quan s’aconseguia rebre feedback quedava clar que no sempre el missatge havia arribat correctament. És natural, ja que estàvem intentant descriure una experiència que no era familiar al nostre llenguatge quotidià no estava preparat i, excepte A, els altres no l’havíem viscuda abans. De tota manera, el fet de parlar era molt plaent, ja que es podia gaudir de les paraules, els conceptes, la sonoritat, la connexió interpersonal… i també servia com a confirmació de que “tot anava bé”. Un concepte que vaig utilitzar va ser el contrast entre de “dins de l’experiència”, referint-me als moments d’introspecció mental i “fora de l’experiència”, quan reconnectava amb els elements del món exterior, tant la realitat física com les persones, de la forma habitual. La presència d’amics, la companyia, és una cosa que normalment dóna alegria a la persona. Amb la percepció alterada per la psilocibina, eixe factor és un component que contribueix a fer l’experiència més plaent, ja que aquesta alegria s’intensifica. No obstant, en el meu cas, i potser a causa de la meua timidesa, estic quasi segur que també fa l’experiència molt més superficial.

Per a acabar aquesta primera part, vull enllaçar un vídeo en el qual l’escriptor Ken Kesey descriu la seua primera experiència amb LSD, amb gravacions de veu reals (en anglés).

La segona part del relat la podeu trobar ací.

Anuncis

Mort i consciència

Arribarà el dia en què podrem transcendir el nostre cos mortal?
Diverses opcions es plantegen: trasplantament a un altre suport de base biològica, traspàs de la memòria a un suport artificial, integració en una identitat col·lectiva
mitjançant la virtualització o la fusió amb una IA, clonació o traspàs de la informació entre dispositius (per a teletransportar-se, per exemple)… Una qüestió cabdal d’aquests assumptes és què passa amb la consciència, últim reducte de l’antiquat concepte d’ànima.
No es pot imaginar la identitat individual sense associar-la a la consciència. En eixe sentit, l’experiència humana és purament conscient. Pot estar associada a majors o menors graus de consciència, però sense consciència no hi ha experiència, no hi ha percepció. La pèrdua de consciència és la mort, però hi ha una experiència quotidiana de pèrdua de consciencia: dormir. El somni és un estat de consciència diferent, normalment de consciència reduïda o parcial. Però, quina diferència d’experiència hi ha entre dormir sense somiar i estar mort? Cap. Morir és dormir sense somiar. Qui, sent conscient que tots els dies experimenta la mort, pot tindre por a la mort definitiva? La mort és l’absència d’experiència, sense plaer, sense patiment.
Aplicant aquesta idea als problemes plantejats abans, quina llum se’ls hi aporta?
Un clon heretaria l’estat de consciència de l’ésser original, almenys inicialment, i començaria a viure la seua pròpia experiència. Però serien consciències diferents. La consciència es copia, però no es transfereix. Açò ens passa cada dia. No estem vivint la mateixa experiència quan ens gitem i quan ens despertem. De fet, no estem vivint la mateixa experiència en un instant i el següent. La constant transició entre experiències és suau, contínua. Quan ens adormim i ens despertem és discontínua, un salt de consciències. En altres paraules, la preocupació per la identitat personal o ànima és irrellevant. Aquesta consciència contínuament s’extingeix, renaix, muta. És a dir, que ni molt menys és immortal.

La preocupació per l’experiència present és rellevant, però infinitament efímera. La preocupació per l’experiència acumulada, o bagatge, és només un poc menys efímera. Aquestes són les coses per les que els éssers vius lluiten cada dia. Què hi ha de les experiències que es perpetuen, que transcendeixen vides, com la millora de les condicions humanes a través de mesures com el progrés sanitari, el perfeccionament dels sistemes socials, les obres d’art, etc.? És el mateix però a un nivell multivital i més dilatat en el temps. Els nostres fills poden viure experiències similars a les nostres, però són una identitat separada, una consciència separada.
La meua resposta a què passaria si transferiren la teua informació a un altre suport diferent del teu cos és que es crearia una nova experiència amb un salt discontinu. Seria com despertar. L’herència de la memòria garantiria que la identitat fóra la mateixa que la teua en un primer instant. Et reconeixeries, et sentiries el mateix. Un instant després, estaries en una altra experiència, en una altra identitat personal. I aquesta aniria evolucionant constantment. Si en lloc de transferir-te t’han copiat, hi ha dos éssers que inicialment tenen la mateixa identitat personal. No obstant, són consciències separades.
Cadascuna viu la seua continuïtat. I amb el pas del temps esdevenen identitats diferents.

PCHiEZm

I si la teua vida és una simulació?

I si la teua vida fóra una simulació o un somni (solipsisme)? Com afectaria a la teua vida si saberes amb certesa que ho és? I si no n’estigueres segur però considerares seriosament la possibilitat de que ho siga? Podries decidir viure de forma més intrèpida. Açò podria aportar-te motivació per a treballar més dur en els teus propòsits, orientar-te més a resultats i a perseguir l’èxit. Potser voldries experimentar tantes sensacions com pogueres. Podries viure de forma més hedonista, cercant el plaer i els teus objectius egoistes amb una actitud autoindulgent. Una altra possibilitat és que la teua motivació de fer coses acabe perdent-se en un oceà de contrasentit. També és cert que no és necessari creure que la vida és una simulació o un somni per a assumir que la vida no té sentit fora del que u mateix vulga donar-li. A més, en el cas que creiem veure en una simulació, probablement la mort es veuria d’una altra manera. El risc, el suïcidi o els hàbits poc saludables tindrien una implicació més relativa. Les creences tradicionals quedarien molt qüestionades. També és possible que decidires viure d’igual manera tant si la vida és una simulació com si no ho és. Si no estàs segur de si ho és, encara que consideres la possibilitat, és més fàcil assumir aquesta actitud de no viure de forma diferent.

tgif-this-game-is-free-12-maniac-mansion-deluxe-20091030094846525

Una pregunta que es pot plantejar des d’un altre punt de vista és: és l’època en què vivim massa interessant per a no ser una simulació? Decadència d’Occident com a superpotència mundial, desenvolupament de tecnologies com les xarxes socials, la intel·ligència artificial o la genètica, reviscolament de l’exploració espacial… Però realment és particularment interessant? No són trepidants tots els períodes històrics a les societats avançades? No van ser apassionants el descobriment i la colonització d’Amèrica, els desenvolupaments científico-tecnològics des del segle XVII, els conflictes entre potències i tants altres esdeveniments? No és el temps que dura una vida humana suficient per a ser contemporània a diversos esdeveniments revolucionaris? No estan els successos accelerats hui en dia per un món més interconnectat?

solipsism-julie-de-waroquier-11

Per últim, vull explorar el concepte de com es pot explicar la necessitat de dormir si la vida és una simulació. Dormir és l’activitat a la qual dediquem més temps al llarg de la vida. Alguns (jo no) podrien argumentar que aquest temps no és productiu, que en certa manera és temps perdut. Si la nostra vida és una simulació, la necessitat de fer una activitat tant exigent en temps i tan poc profitosa com és dormir es podria justificar com a temps que es necessita per a descarregar la informació acumulada al llarg del dia a un servidor extern. Front a aquesta idea, es poden oposar arguments com el fet que el cervell ja és un servidor (intern) o que quan es dorm es dedica el cervell (les nostres xarxes neuronals) a entrenar-se en determinades tasques, a resoldre problemes que ens preocupen i a ordenar (“desfragmentar” ) la memòria.

image{0}[2]

Condició còsmica

Què faries si tingueres una gran quantitat de matèria i un googol d’anys (un 1 seguit de 100 zeros, és a dir, molt de temps). En un principi, potser sentiries el desig d’inflacionar-te una miqueta, d’expandir-te tan ràpidament com pogueres, de deixar anar unes poques energies i de refrescar-te. Passada aquesta primera etapa d’exaltació, et vindrien ganes de crear alguna cosa fent ús de les forces que acabes d’adquirir. Amb poca traça al principi, però amb material de sobra, faries algunes protogalàxies. A continuació, voldries elaborar més les teues creacions, formar elements més pesants, sistemes estel·lars i núvols de matèria.

blog-al-centre-de-la-galaxia-espiral-ngc-3521

Amb tota la varietat d’objectes i substàncies que acabes de crear, per què no augmentar la complexitat? Al cap i a la fi, les estructures complexes són més belles i tenen més potencial. I si pots augmentar la complexitat fins a arribar a fer que la matèria puga començar a espavilar-se amb els seus propis mitjans? I si els nous éssers vius hereten la teua vocació expansiva, i es dediquen a col·laborar i a competir entre ells per a estendre’s i per a evitar desaparéixer?

ngc-7635-nebulosa-burbuja

Finalment, podries arribar a tindre estructures de matèria que foren conscients d’elles mateixes i que et comprengueren cada vegada més i més. I a què es dedicarien? A sobreviure i a expandir-se, per descomptat. Com tu. Poc a poc, aquests éssers intel·ligents intentarien solucionar el seu problema més fonamental i inexorable: la seua mort. Avanços en alimentació, societat, higiene, medicina… i alguna porta falsa, com la religió.

la-tulipa-del-cigne

Intueixes que si ells medren i es fan més savis, podrien arribar a trobar la solució al teu principal problema, el que t’ha preocupat des de ben aviat: com sobreviure a la teua pròpia mort tèrmica, com esquivar el destí que et tenen reservat les irreversibilitats de l’entropia. És a dir, la teua condició mortal no és molt diferent a la d’aquells éssers. I quines eines poden utilitzar per a escapar de la teua mort, que també significa la seua mort? Les ja ben conegudes: expansió, col·laboració, competició, ampliació de coneixements, lluita per trobar solucions, vocació d’obrir camins. Ells són part de tu. La seua matèria és la teua matèria, la seua supervivència és la teua supervivència, el seu triomf és el teu triomf.

IC 59 and IC63 near Gamma Cas

Festejos taurins

L’efecte més indesitjable de qualsevol revolució és el domini –i consegüent abús- al qual els vencedors poden sotmetre els perdedors. Una revolució que es va iniciar va mil·lennis i que continua el seu avanç inexorable és la del domini de la naturalesa per part de l’home. La domesticació de les espècies animals i vegetals, la selecció artificial que això comporta i la transformació dels éssers vius en objectes al servei de l’home són les conseqüències i les manifestacions d’aquest domini.  Açò, a Occident, va provocar fa temps la “mort” –abandonament del culte- dels déus que representaven les forces de la naturalesa, fet al qual ens podem referir com el Crepuscle dels Déus. Com a conseqüència d’aquesta extinció, sorgeixen pràctiques que serien impensables en una època on els déus naturals gaudien de vigor.

minoanbull

No parlaré de la degradant explotació industrial dels animals amb finalitat alimentària, ja que respon a la satisfacció de les necessitats d’una espècie humana en constant expansió, i no deixa de ser un fet “natural” en tota espècie expansiva –encara que caldria que ens plantejàrem si és sostenible ser tan expansius com som ara. Però hi ha una altra necessitat que no és tan excusable en una espècie intel·ligent com la nostra, que és la necessitat de sentir-se poderós fins al punt d’humiliar al subjecte dominat. L’abús resultant és més abominable en aquest cas. Un exemple d’abús sobre la naturalesa són les celebracions taurines. Sempre m’ha semblat que es poden interpretar com una commemoració molt humana del Crepuscle dels Déus –i, per tant, cultural– i fins i tot tenen una faceta artística. Però quan es fa un espectacle de la mort gratuïta, sense una pretensió honesta, sinó simplement per demostrar el poder que es té sobre la vida d’altres éssers vius o per gaudir de passions sàdiques, el resultat és deplorable. Aquest fet s’intensifica per la reiteració excessiva de l’espectacle, més proper ja a les lluites de gladiadors precristianes –vici i perdició de la plebs- que a la representació cultural.  Igualment, en la celebració sense mort, que no és tan vulnerable a la vulgaritat, l’excés de festejos promouen la transformació d’un espectacle significatiu en una paròdia patètica, denigrant per a l’animal i per a les persones que hi participen. La significació i l’estètica fugen, en conseqüència, a altres paratges menys corromputs, amb la qual cosa la festa taurina acaba perdent tot l’atractiu cultural.

Corrupció i què diran

Una característica que tenen les societats de luteranes d’Europa és el pànic al què diran. En una figura pública, aquesta por s’estén a l’opinió pública de tota la ciutadania. Opine que aquest tret fa que aquests països puguen permetre’s tindre estats més intervencionistes en l’economia sense que la inversió pública estimule dramàticament la corrupció. A diferència del que pot passar a altres regions, els polítics d’aquestes societats intenten assessorar-se molt abans de triar quins projectes finançar, per a evitar que se’ls puga retreure que estan malbaratant diners públics, i la vergonya social que això comporta. No cal dir que qualsevol sospita de tracte de favor o nepotisme suposaria fortes crítiques. D’altra banda, l’empresa o la institució que duu a terme el projecte s’assegurarà de que la proposta és adequada i està ben plantejada. La institució beneficiària del contracte ha de ser respectable. L’execució del projecte s’ha de fer amb ètica i serietat. El terror al què diran la ciutadania, els companys de treball, les persones de l’entorn i la pròpia consciència dificulten d’aquesta manera que els corruptes o els ineptes prosperen.

Sobre la importància de les aparences

A la seua obra El Príncep, Maquiavel ens explica perquè és important saber aparentar en societat.

“Tots poden veure el que aparentes, però pocs saben el que eres; i eixos pocs no s’atreveixen a anar en contra de l’opinió dels molts que tenen el suport de l’autoritat de l’Estat.”

Maquiavel, El Príncep, capítol XVIII

Em va semblar molt estimulant aquesta reflexió. Maquiavel l’aplica a un governant que disposa del poder de l’Estat al seu favor, però pense que es pot aplicar a molts altres casos. La clau està en el contrast pocs/molts: per força, sempre seran pocs els que tindran l’oportunitat i, encara més, l’interés, de conéixer-te amb suficient profunditat; no obstant, la opinió dels molts és la que normalment acaba imposant-se. Així és com la societat està plena d’opinions molt superficials i molt populars. Les trobem a tots els nivells: només cal pensar en el concepte que els membres d’un determinat centre de treball tenen els uns dels altres. De fet, a mi m’interessa més el punt de vista oposat al de l’autor, és a dir, la situació en la qual no s’ostenta el poder. En aquest cas, és tracta de garantir que la opinió dels molts ens siga favorable, havent pres consciència de que no se’ls pot demanar que et coneguen en profunditat. Fins i tot, va implícita una certa llicència personal: no hi ha cap problema en tindre una personalitat o unes idees socialment mal vistes, sempre que les puguem ocultar i que puguem aparentar amb suficient habilitat que estem del costat de tot allò que és més popular.

Existeix, per tant, una justificació per a guardar les aparences i cuidar la imatge pública. I no és per la vanitat o per les inseguretats personals, sinó per la conveniència realista, la que naix de l’experiència i d’entendre el funcionament de les dinàmiques socials. Una vegada més, un tret “natural” a la persona té una utilitat pràctica i crua. I Maquiavel és un mestre del pragmatisme. M’encanta com l’autor és capaç d’exposar una idea amb tanta claredat i des d’un punt de vista tan universal. Això és una cosa que em va sorprende gratament de El Príncep, i és que tot el llibre està escrit de manera molt directa i sincera.

Si faig autocrítica, considere que jo, personalment, li done poca importància a la opinió que els altres tenen sobre mi. És per això que tinc tendència a descuidar les aparences i trobe que aquest consell és un valuós recordatori per a cuidar les relacions públiques. De tota manera, preferisc mantindre un cert recel cap a una vida d’aparences. D’una banda, es perd l’autenticitat i es cau en el cinisme. Això no pot ser bo per a la salut mental. D’altra, limitar-nos a l’opinió o a la cultura majoritària pot endarrerir-nos, o directament xocar amb els nostres valors. En conseqüència, cal no oblidar mai que les aparences només són com una màscara que es pot portar per la utilitat social que té, però mai ens hem de deixar dominar per ella. I de vegades, l’acció més astuta pot ser mostrar coratge!